Sant Jaume de Frontanyà amb 30 habitants ja no és demogràficament el municipi més menut de Catalunya, ostentarà a partir d’ara aquesta singularitat Gisclareny, amb 27 habitants. Aquests dies els mitjans de comunicació se’n fan ressò a partir de les dades oficials de població que ha publicat l’Institut d’Estadística de Catalunya.

Fa temps que era conèixedor d’aquesta possibilitat -a través de l’estudi actualizat dels padrons municipals que per raons de faena tot sovint vaig fent, i en particular perquè es tracta de dos municipis -berguedans-, de la demarcació de Barcelona, i perquè n’he anat seguint la seva evolució amb els alcaldes i alcaldesses d’aquest territori en els darrers anys, com es pot apreciar també a la fotografia. Però crec que la notícia per més que simpàtica no està aquí, sinó en el fet que malgrat el cens general del país creix lleugerament i ja el tenim als 7,5 milions d’habitants, hi ha territoris -als extrems de Catalunya i a la part central i el nord del país- que sistemàticament perden població a cada període, i això és notablement més acusat encara si es miren les dades evolutives en les darreres dècades. És a dir, tenim un país cada cop més concentrat a la part mediterrània i metropolitana -que cada cop per cert té més dificultats amb la mobilitat, l’accès a l’habitatge…-, per contra el país territorialment cada cop té més forats buits o amb població “més envellida”. No analitzar a fons aquesta realitat i fer-hi política per revertir-ho amb anys -i bo i tenint en compte que no és un fenònem exclusivament català, però que nosaltres ara només estem parlant de casa nostra- és un error que podríem pagar molt car les futures generacions.

Som-hi, treballem per aquesta Catalunya en xarxa que es retroalimenta, aquest país equilibrat tot ell, i plenament desenvolupat en tots els seus aspectes territorials i alhora humans. En continuaré parlant en els propers dies, perquè és un llegat que hem de deixar ben viu i es responsabilitat de tots que així sigue.