Catalunya i Les Terres de l’Ebre: territori i població.

Reprodueixo per si és del vostre interès, l’article que he publicat al Setmanari l’Ebre, en el dia d’avui. En ell reflexiono sobre la necessitat d’equilibrar Catalunya territorialment i demogràficament, i dels riscos associats de no fer-ho. Una qüestió que em sembla d’entre les importants del país, la primera. Espero que sigue del vostre interès.

“Aquests darrers dies hem assistit a un cicle de baixes temperatures i fins i tot nevades a bona part del territori de Catalunya. Els mitjans de comunicació s’han fet àmpliament ressò de tota mena de notícies relatives a talls de carreteres, dificultats en la mobilitat i el transport, i imponderables mil per treure la neu a determinats municipis en els dies posteriors a les nevades. En aquest sentit, a bona part del centre-nord del país s’han viscut episodis per aquest fenomen com feia anys que no es veien. Aquesta situació ha palesat novament una altra realitat no menor ja que molts d’aquests municipis, els menys poblats però que normalment coincideixen en els que tenen un territori més gran i són a la vegada els que tenen menys recursos econòmics, tècnics i materials per fer front per ells sols a qualsevol inclemència que escape de la mera normalitat. És així com els electes d’aquests territoris han demanat, per voluntat pròpia i alhora encàrrec de la mateixa ciutadania, i tots ben carregats de raó, que se’ls ajude amb altres mitjans i recursos econòmics d’administracions supramunicipals a afrontar una dura realitat: en dos dies accentuats d’episodis de neu seguits, molts habitants residents en habitatges disseminats del propi terme municipal han quedat completament aïllats, i per tant mancats de les seves necessitats més bàsiques, tant bàsiques com poder anar a la farmàcia a comprar algun medicament. I tot a menys d’una hora en cotxe de la demarcació territorial més poblada de Catalunya.

És un relat dur però real de la nostra Catalunya d’avui. Si observem el mapa territorial del país en les darreres dècades observarem com hi ha un clara tendència de la ciutadania de progressivament deixar les zones més rurals i anar a residir als entorns més poblats. Així, tota una part del nostre territori –els extrems sud i nord, la Catalunya central i bona part de la demarcació territorial de Lleida- ha anat contínuament perdent població que s’ha concentrat a prop del territori més litoral i metropolità, fins arribar a la data d’avui unes dades que en aquest sentit són preocupants. N’hi ha prou en veure les darreres xifres oficials de població publicades aquestes darreres setmanes per l’Institut d’Estadística de Catalunya, on més enllà de l’anècdota de si el municipi amb menys habitants ha deixat de ser-ho Sant Jaume de Frontanyà per passar-ho a ser Gisclareny, o si la tercera ciutat en pes demogràfic ara ho és Terrassa enlloc de Badalona, evidencia un despoblament constant en determinades parts del territori, i en particular a la demarcació de Tarragona i especialment a les Terres de l’Ebre. I per tant aquesta situació no és obligat només mirar-la en termes de present, sinó sobretot en estudis i dades en prospectives de futur. Aquest tema sense dubte és un tema de país, i per tant un tema que requereix visió estratègica i alta política.

Les causes que ens hi han portat són diverses certament, fins i tot és cert que no es pot perdre de vista que es tracta, tot i que a gran escala, d’un fenomen mundial del qual l’ONU fa anys que adverteix, i que Europa s’ha disposat a impulsar mesures per corregir tal situació a nivell intern dels estats membres, però no ho és menys que al nostre país ho podem analitzar més a petita escala i buscar-ne mecanismes per mitigar-ne els efectes. Així, la millora de la connectivitat i la mobilitat –tecnologia i sistemes de xarxes de comunicació-, l’estímul de la promoció econòmica local, la potenciació del turisme rural, mesures urbanístiques i mediambientals idònies a aquesta realitat i diferenciades del marc general, mesures econòmiques d’inversió en habitatge, i serveis educatius i de salut mancomunats…són algunes línies de treball que amb el temps hi ajudarien.

Del contrari haurem d’afrontar una realitat gens fàcil d’abordar: uns territoris del país on l’habitatge és inaccessible pel preu i derivat d’això les ciutats n’expulsen els seus propis fills, la mobilitat esdevé un problema de primer ordre i l’alta contaminació mediambiental és a asfixiant. Pel contrari altres parts del territori cada cop més despoblades, i amb una població més envellida haurà de fer front als seus reptes cada cop en menys mitjans, i veient com el seu principal actiu com és la població jove en terme laborals s’hi va allunyant. És una evidència que es pot extreure si s’analitza la realitat que descriu, per exemple, l’Informe sobre demografia i atur a les Terres de l’Ebre de la Càtedra d’Economia Local i Regional de la Universitat Rovira i Virgili, presentat aquests darrers dies.

Entendre l’asimètria del país, imaginar-lo estratègicament i a molts anys vista, veient com l’entorn rural i l’urbà necessiten retroalimentar-se constantment, dibuixant una Catalunya en xarxa, cercant un equilibri territorial, econòmic, mediambiental i social, és sense dubte un dels grans reptes, del qual necessitem passar del món de les idees al de les concrecions. En aquest tema no anem gens sobrats de temps, i és massa important per anar-ho posposant”.