Estem en unes setmanes realment intenses pel que fa a l’agenda política. Finalment a Catalunya s’ha pogut investir president, tenim govern i l’infaust article 155 de la Constitució –almenys de iure, veure’m si també de facto– desapareix de les nostres institucions nacionals. Però no només a Catalunya, sinó que el govern de l’estat espanyol està també de canvis. En poc més d’una setmana, i de fet, en poc més d’uns dies, ha prosperat una moció de censura presentada per l’avui president Sánchez, enfront el govern del president Rajoy i una ben àmplia majoria de partits polítics en representació parlamentària han portat a terme una acció política que ha fet caure un president de l’estat espanyol, i en ell tot el seu govern. Per a fer realitat aquesta opció els partits nacionalistes i independentistes catalans i bascos han estat determinants, donant un clar missatge que la governabilitat present i futura de tot l’estat passa també per la determinació política que s’impulsi des de Catalunya i el País Basc.

En molt poc temps, així, canvis de llarg abast aquí i a l’estat, en clau política. Tot i això, i en el dia a dia els ritmes vitals i les rutines segueixen, i amb ells les notícies en clau local i territorial, algunes noves i altres recurrents. D’entre les recurrents, i fatals, ni a una però que es manté lineal, que no cessa: l’accidentalitat greu, extraordinàriament preocupant, que continua tenint la N-340 cada dia al seu pas pel territori ebrenc en particular. És una notícia continua, un ai al cor permanent, les males notícies que aquesta infraestructura viària ens genera de forma constant. Alguns cops accidents materials, altres fins i tot pèrdues humanes de gent, veïns del territori o professionals, que deixen una destrossa irreparable per sempre més als seus amics i familiars. Aquesta nostra xacra ebrenca constitueix de totes totes l’assignatura pendent que en termes polítics i socials tenim en aquest territori. M’hi he referit en altres articles en aquestes mateixes pàgines, així per exemple en el publicat a l’octubre del 2015 “Mobilitat i seguretat a les Terres de l’Ebre, o al juny del 2017 “La N-340 i la necessària unitat d’acció”, però rellegint-los ara, tres anys o un any desprès respectivament, tens la sensació que estem exactament en el mateix punt. Paraules, paraules, i més paraules, però molts pocs fets. Acaba aquell article d’ara fa un any dient: “Els que coneixem aquesta carretera, els que hi passem sovint, els que hi vivim més o menys temps a la vora, sabem de que estem parlant. Em costa entendre i se’m fa especialment difícil que no se’n parli més, que els talls a la carretera no tinguin més presència de públic, i no perquè no cregui que no s’ha de respectar el dret a la mobilitat i que la paguin els de sempre, sinó perquè penso fermament que el tema és greu de veritat.

El flux diari de circulació és molt elevat, els accidents es computen setmanalment, i tots, absolutament tots, estem entre en el sorteig de la sort que no ens passi res algun dia…no són aquests elements suficients per plantar-nos i reclamar amb una única veu i amb alçada de mires que ja n’hi ha prou i que exigim una solució ràpida i consensuada? No s’hi val a mirar-s’ho amb certa distància i només amb un ai al cor quants sents que alguna cosa ha passat, però ha passat lluny de tu. La responsabilitat ens interpel·la a tots, i l’estima a la vida ens ha de fer actuar amb seny i rigor per fer, entre tots, allò que resulti de menester per tal de reduir la sinistralitat a una carretera que dissortadament en té massa”.

Ho podria tornar a subscriure avui perfectament, i seria igualment vàlid. És cert que des de la Conselleria de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat i el Ministeri de Foment es va “acordar” que a primers d’any 2018 hi hauria una primera solució, però no ho és menys en quina situació política estava la Generalitat aquests inicis d’any, i l’incompliment flagrant del govern central en aquesta temàtica. Ho és també que aquests dies s’han anunciat licitacions públiques d’execucions materials de determinades rotondes (cal entendre aprovació projectes, exposició pública, licitació d’obres i execució material…ergo Cuán largo me lo fiais, amigo Sancho), i també que des del territori el moviment veïnal reivindica la gratuïtat d’una autopista manta cops amortitzada i la construcció d’un tercer carril a aquesta. Totes les opcions són legítimes i nobles, defensen una finalitat última que s’ho val, però el calendari també corre i el més calent és a l’aigüera. Per això és més necessari que mai alçada de mires territorial, cal un gran pacte en la matèria, potser des del mateix Pacte de Berà ampliat, però cal definir una pla posar-hi etapes, i sobretot explicar-lo a la ciutadania que en puga fer també el seguiment, tots tenim dret a ser informats. Potser tot no es pot fer de cop, però si que s’han de pactar mínims comuns denominadors, i anar avançant gradualment…el més elemental és clar, quan menys trànsit millor, per la qual cosa treure d’immediat el major trànsit possible és evident que és una opció urgent. No la única, potser tampoc la definitiva, però si la primera. La primera d’unes quantes més que a nivell territorial s’han de pactar, concretar, explicar i executar. I per això cal anar a una, i posar-ho d’entre les prioritats la primera. I si es fa i és així, el tema pot començar a tenir resultats des de ja. Si hi ha unitat política de tots els partits al territori i unitat ciutadana hi haurà solució, ja que ningú es podrà creure que en menys d’una setmana ha pogut arribar a caure tot un govern central i en canvi no és possible evitar que aquesta maleïda N-340 no sigui ja res més que un malson del passat. Si ens estimem el territori, la gent i la vida, aquest deure és ineludible i ens interpel·la a tots a fer-ho possible.

Article publicat al setmanari Ebre de data 15 de juny de 2018.