Us deixo el darrer article que acabo de publicar al Setmanari Ebre, relatiu a les eleccions municipals, en el marc del 40è. aniversari de les primeres eleccions municipals democràtiques. Reflexiono que més enllà de programes, pactes i plans, cal pensar també en els reptes dels governs locals del seglxe XXI: la modernitat i professionalització interna com a reptes indefugibles.

Eleccions municipals 2019: 40è. aniversari d’ajuntaments democràtics

Mentre escric aquestes línies em ressonen encara les reflexions que aquesta setmana he compartit amb el Dr. Jaume Magre, director de la Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals i professor de ciència política de la Universitat de Barcelona, i la Dra. Montserrat Nebrera, ex-diputada al Parlament de Catalunya i professora de dret constitucional de la Universitat Internacional de Catalunya, en una jornada debat organitzada pel Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya i l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, a Barcelona, relativa a l’anàlisi dels resultats de les eleccions municipals d’aquest darrer diumenge. En la mesura que compartíem taula els tres i per organitzar-nos i així animar el debat posterior, ells varen fer anàlisis de dades i resultats generals de Catalunya i singularitzats també en la ciutat de Barcelona, i a mi se’m va encarregar analitzar-ho des de la perspectiva dels governs locals supramunicipals, d’elecció indirecta encara cal recordar, i sobretot dels reptes estructurals que s’obrien en aquest nou mandat en caràcter més general i que caldria afrontar sense demora. I justament d’això últim és dels que més vaig parlar, i del que convé avui novament reflexionar.

En fer-ho, i per fer-ho, m’ha vingut novament el titular d’una portada de la Revista local Alcanar, de justament ara farà 40 anys, en ocasió de la constitució dels primers ajuntaments democràtics, que vaig conèixer amb els anys, per raons d’edat, i que avui em sembla especialment oportuna. El titular de la portada acompanyada amb una fotografia de rigor que identificava aquell moment històric, proclamava: “Homes nous, esperances velles”. Difícilment es pot condensar amb una frase, amb un titular, una carrega tant forta de sentiments, sensacions, reptes i oportunitats. Amb el temps vaig saber que l’inspirador i anònim autor d’aquesta màxima havia estat qui amb el temps fou el director de l’I.E.S Sòl-de riu d’Alcanar on jo cursava estudis, i mestre de català, l’admirat amic Joan-Josep Sancho i Esteller. Amb ell d’aquella frase n’hem parlat manta vegades, i a mi m’ha servit tot sovint com a inspiració per a impartir moltes hores de docència universitària en temps més recents.

I justament perquè ara farà 40 anys es constituïen els primers ajuntaments democràtics recuperant així la màxima expressió d’un estat social i democràtic de dret, la llibertat de sufragi, lliure i universal, i el respecte a la participació i la pluralitat política. S’obrien uns nous temps, carregats d’esperança i il·lusions per contribuir també a consolidar des de la proximitat, des de l’escala local, la democràcia. Els ajuntaments obrien les seves portes i finestres, essent conscients de les limitacions del passat, de la vida no sempre dinàmica –bo i salvant algunes excepcions- dels darrers ajuntaments de l’anterior règim polític, però alhora oberts a exercir unes competències noves i a prestar uns serveis nous d’acord amb allò que la societat demanava. En definitiva, a ser útils a la societat a la que havien de servir. Feia molts anys que s’hi aspirava, amb el treball de molta gent que hi havia lluitat d’aquella forma “sorda i constant” que cantava en Raimon en aquell temps. Tot estava per fer des de la legislació, el marc competencial i el finançament, però tothom estava igualment disposat a fer, a no esperar, a construir des de l’avui. I vist amb perspectiva els resultats han estat més que extraordinaris. Molt sovint els Ajuntaments, amb molt poc, sense un reconegut sempre clar marc competencial i prestacional, i amb una clamorosa insuficiència financera, han fet molt. Amb tot, han quedat reptes pendents, alguns endèmics i estructurals, que justament ara caldria resoldre definitivament.

Dels resultats de les eleccions d’aquest diumenge s’han de confegir nous governs que més enllà dels programes polítics propis que han d’executar siguin capaços també, a escala local, de posar la il·lusió d’aquell 1979 en pro dels nous reptes dels governs locals del segle XXI, i alguns son vells, i altres més nous, però tots necessaris per bastir l’estructura més sòlida de la política i la més pròxima a la ciutadania de la forma més eficient possible.

Per això quan aquests dies es parli de governança i quan a partir del juny comencin a rodar els nous consistoris, cal afrontar aquests reptes, i alhora els nous, i aquí és on els nivells supramunicipals han d’estar també especialment amatents per fer-ho possible, des de l’assistència i la cooperació, perquè aquest és el primer i més essencial rol que tenen, i això no es pot oblidar.

Així, per exemple, i més enllà dels projectes i objectius dels programes de govern que s’hauran d’executar, és necessari més que mai professionalitzar encara més les plantilles municipals que alhora afrontaran un envelliment laboral mai vist en els propers anys, i conjugar-ho anant a captar talent per al nou cicle amb gent molt capacitada que cal anar a buscar a les universitats i als entorns professionalitzadors –son la generació més preparada de la nostra història i no podem permetre el degoteig de fugues constants cap al centre d’Europa-, sobretot en les funcions de secretaria, intervenció, tresoreria i enginyeria. Cal potenciar sense més un funcionament intern més eficient, amb una nova estructura de governança interna i de presa de decisions, i aquí l’administració i el govern electrònic en son clau, ja que ho el funcionament es modernitza o els ajuntaments seran esclaus d’una rutina burocràtica i paralitzant, amb un funcionament lent i poc preparat per donar resposta a les exigències presents – i això sense oblidar que el país és necessari que es doti d’una legislació local més moderna i adaptada a aquestes exigències-. I és urgent també en aquest nou cicle dignificar l’estatut de l’electe. Hem d’exigir màxima dedicació i responsabilitat als electes, però això implica també necessària formació, i retribucions dignes en molts casos, i entomar aquest debat és propi també d’una democràcia local madura, allunyats de la demagògia fàcil.

Per tant, quan s’hagin d’executar legítimament els plans de mandat, cal tenir present que per fer-ho és necessari estar dotats prèviament d’una estructura tècnica i política àgil i moderna, i tot perquè alhora és necessari que l’avaluació de les polítiques públiques, la participació ciutadana, el retiment de comptes i la transparència siguin el pal de paller del funcionament intern d’aquests nous ajuntaments. Només així serà possible treballar per uns municipis més equilibrats, socialment més cohesionats, econòmicament més pròspers, i culturalment més potents, tot donant resposta a les esperances encara velles però alhora als reptes locals del segle XXI. I d’això, justament d’això, aquests dies n’hauríem de parlar més, ja que aquí estarà la diferencia entre administrar i/o governar, entre fer de mera gestoria o fer política local en el sentit més ple de la paraula.