Just aquests dies ha fet un mes que ens va deixar el nostre pare, Juan Andres Forcadell Vilar, Andreset de Mauro, en un desenllaç vital massa ràpid tot i que en el context d’una llarga malaltia contra la que hem lluitat durant gairebé dos dècades. Canareu de cap a peus, fill de la Tomaca i Garrell, net de Mauro el Sereno, nascut i criat al Carrer Sant Francisco -amb l’orgull amb el que sempre ho deia- i fet home a la canarevíssima Carretera Nova.
Ni ens en fem la idea, ni ens acostumem a viure sense ell. Un home vital, ple de ganes de viure intensament cada dia, serè, tranquil i aliè a l’absurda i inesperada vinguda de la mort. Així és com va viure sempre i especialment com va acabar els seus dies en aquest món; rodejat dels seus, units tots al seu voltant. Home més d’alegries que no pas de penes. I és així com vàrem viure amb ell la darrera conversa abans de tancar els ulls: celebrant que el seu net, l’Aleix, mon nebot, havia aprovat el Batxillerat i com ell també volia encaminava fermament les passes també cap al món del dret i les lleis, i l’economia -justament avui que fa un mes els resultats acadèmics ho han confirmat, després de l’avaluació de la selectivitat-. Talment com ens havien ensenyat des de sempre: a ser possible pagesos de vocació però juristes de professió.
Durant aquestes setmanes hem rebut molts missatges de suport, estima i escalf, que agraïm ben especialment. D’entre tots, en cito un d’una font molt estimada per nosaltres que defineix molt bé al nostre pare: “(…) Portava una vida tranquil·la i sana, vivia satisfet de veure la manera de ser i el comportament dels seus fills…Li tenia estima. Era un home de poques paraules. Poques i encertades. D’aquells que inspiren confiança només amb la mirada. Una mirada clara, transparent, sense subterfugis, sincera…)”.
Certament, el nostre pare era així, tal i com vàrem testimoniar-li en les nostres paraules de comiat en la cerimònia del seu enterrament religiós: “El nostre pare ha estat un home bo; ha estat un home feliç; ha estat un home valent, ha viscut “ a su manera”, fent però sempre el bé. La seva màxima ha estat la família, i el treball. Sempre treballant, amb la paleta a les mans i els tarongers i les oliveres sempre al cap i al cor. Pura passió. I això hem après d’ell: els valors de l’esforç i el treball ben fet, la lluita constant davant les dificultats de la vida, i el valor de la família “hogareña”, com ell deia, ben junts i sempre, malgrat tot, units. Ha estat un bon espòs, un bon pare, un bon iaio, un bon sogre, un bon home de família, un bon amic dels seus amics, i sobretot un bon canareu. Però per sobre de tot això ha estat un home jovial, i així és com el recordem i el recordarem. Un home fet a la seva manera. I amb aquest honor, i amb aquesta dignitat és com servarem la seva memòria, i la mostrarem perpètuament. Ell no voldria per això un comiat trist. De fet segur que ara voldria música i cantaria Machin o el seu gran Manolo Escobar. Pare com tu diries “os quiero, besos y ternura”. Que el bon Déu i la marededeuta del Remei t’acullin. Has estat molt gran i per això per a nosaltres sempre estaràs al més gran dels altars. Gràcies, gràcies, gràcies… per tot”.
Ha passat un mes i la pena per la seva absència creix cada dia. Ara si que entenem més que mai al poeta de Roda de Ter: “Parlem de tu (…) de les teves coses parlem i també dels teus gustos, del que estimaves i el que no estimaves, del que feies i deies i senties, de tu parlem (…). I a poc a poc esdevindràs tant nostre que no caldrà ni que parlem de tu per recordar-te, a poc a poc seràs un gest, un mot, un gust, una mirada que flueix sense dir-lo ni pensar-lo”, Miquel Martí i Pol (Parlem de tu).
Bon espòs, bon pare, bon familiar, bon amic, bon canareu…has arrelat tant intensament i profundament a les nostres vides i als nostres cors que no has marxat, ni mai marxaràs. Sempre estàs i estaràs en el nostre dia a dia, en cada fet, en cada acció, en cada mirada, en cada gest…i així, ad perpetuam memoriam.