Premi Extraordinari de Doctorat de la Universitat Autònoma de Barcelona, a la meua tesi doctoral. Aquesta tarde he rebut el diploma acreditatiu del Premi Extraordinari de Doctorat de la Universitat Autònoma de Barcelona, per la meua tesi doctoral: “L’organització territorial i el règim jurídic dels governs locals catalans. Alguns elements per a un ple desenvolupament institucional en clau local”, de mans del Rector Magnífic de la Universitat, en un acte acadèmic posposat en diverses ocasions degut a la pandèmia de la Covid-19.
Malgrat fa temps que disposo de la certificació acadèmica corresponent, l’acte institucional no deixa de tenir, per la solemnitat i el reconeixement que traspua, una emoció íntima de difícil exteriorització. Sobretot si miro endarrere i observo el llarg camí recorregut, d’ençà que era un xiquet i estudiava a les escoles públiques d’Alcanar fins avui en l’obtenció de la màxima titulació universitària, i amb el màxim reconeixement, que una Universitat et pot atorgar. Quants anys, quantes coses i quantes persones.
Ara i avui que hi ha tants interessos maldestres en qüestionar l’escola catalana, jo sóc un exemple més de l’enorme qualitat educativa que es desprèn d’aquesta -i que per suposat cal potenciar i reforçar sense descans-. De la bona escola catalana i de la seva vehiculació lingüística a través de la nostra llengua pàtria, i de la universitat com a punta de llança de l’ensenyament superior d’excel·lència, en depèn bona part del futur del nostre país. Amb allò que puc, en els meus ja més de 15 anys de professor universitari, miro de contribuir-hi tant com em resulta possible, però és una tasca compartida que ens interpel·la com a societat, sense dubte.
Dec molts agraïments, i a moltes persones, per tants anys acadèmics, i per tantes coses. Però no em puc treure els meus pares del cap, i per això en ells vull focalitzar tot el meu agraïment. Penso singularment en mon pare, qui justament aquests dies ha fet un any (buf!) que físicament ens va deixar, i que a prop del bon Déu segur que ho celebra ben feliç i com cal –“a la meua manera, com ell diria”-. D’ells, i d’ell, n’he après valors substancials que han solidificat la meua estructura com a persona. Sobretot des dels valors de l’esforç, el treball, la dignitat i la integritat. Mai els he vist descansar. Després de les seues jornades laborals i domèstiques, els festius i els caps de setmana es convertien en jornades agrícoles addicionals. Mai un dia de festa, ni de vacances, ni d’anar enlloc…i el sol: aquest es pren només quan es treballa, i si matines de valent no en fa tant, i si tens molta calor busca l’ombra d’un arbre que hi farà fresca. Mai vaig sentir cap queixa, mai un no puc més i aquí em quedo.
Tot, tot, amb la suor i les mans. Mans rugoses per força amb el anys, però íntegres, honestes, i netes com poques. I mirant endavant, sempre endavant. Uns dies amb optimisme, altres amb resignació, però sempre amb esperança i amb fe…en definitiva, amb les llums llargues posades.
A l’escola, a la universitat, i a casa amb mons pares i amb mon germà, sense dubte hi ha el germen del reconeixement acadèmic màxim que he obtingut, per tot allò que he vist, i per tot allò que he après.
Gràcies per tot, i per tant.
